La primera Castanyera

Quan la Clementina es queda sense espardenyes a les portes de l’hivern, decideix recollir castanyes per solucionar el seu problema. Però aquest senzill acte la porta a viure una experiència que li ensenyarà el valor de compartir i la importància de pensar en els altres. Una història de la Castanyada plena de lliçons inesperades.

El conte de “La primera Castanyera”

Segurament us han explicat mil i una històries de la Castanyera: la dels cargols amb banyes, la del gegant del castanyer… però no sé si sabeu qui va ser la primera Castanyera.

La primera Castanyera es deia Clementina i va néixer en un poble tan petit, tan petit, que no surt ni als mapes. Va viure fa molts i molts anys, quan encara no hi havia mòbils ni televisió ni carreteres i, de cotxes, només en tenien les persones més riques. Però la família de la Clementina no ho era gens, de rica, més aviat al contrari. Cada any, només li podien comprar un parell de sabates.

Un any, quan tenia més o menys la vostra edat, la Clementina es va quedar sense espardenyes. Només era l’octubre i ja estaven tan foradades que no servien per a res. A la Clementina no li feia gaire gràcia, passar fred als peus durant tot l’hivern. Semblava que aquell problema no tenia solució, però ella no es va espantar per tan poca cosa. S’acostava la festa de la Castanyada i al seu poble hi havia un bosquet de castanyers. Així que va decidir collir tantes castanyes com pogués i anar-les a vendre a la ciutat.

Un dia se’n va anar al bosc i va començar a recollir castanyes del terra i a posar-les en una pila ben gran. No sabia quantes n’hi farien falta, així que va collir durant hores i hores i no va deixar ni una minsa castanya per a ningú: totes van anar a la pila. Però quan va ser l’hora de prendre-les cap a casa, va veure que no li cabien al davantal. Així doncs, va decidir deixar la pila allà on era i tornar l’endemà amb un sac.

L’endemà al dematí es va llevar ben d’hora, va agafar un sac i va marxar cap al bosc, però quan hi va arribar, la pila de castanyes havia desaparegut. Per molt que la va buscar, no va saber trobar-la enlloc. Finalment, va començar a preguntar a tothom qui passava si l’havien vista. Uns nens que recollien llenya li van dir que havien vist marxar una velleta carregada amb un sac pel camí de la cinglera.

Això, a la Clementina li sembla estrany, perquè tothom diu que la cinglera està encantada i que s’hi senten fantasmes i la gent té por d’acostar-s’hi. Ara bé, ella, que ha pogut anar a l’escola, sap que el soroll que fa la cinglera només és l’eco. Així que se n’hi va, no pas espantada sinó més aviat empipada amb qui sigui que li ha pres les castanyes.

El camí és llarg i costerut i no es veu enlloc cap casa ni cap persona però, al cap d’una estona la Clementina veu una petita fumera. El fum surt d’una cabana de pedra seca, i fa una olor boníssima de castanyes torrades i la Clementina s’enfada d’allò més.

S’acosta a la cabanya i se la mira: de la casona en queden tres parets i mig sostre. Hi ha un llit fet de palla i una pedra grossa que fa de tamboret. I asseguda allà, una velleta petita i arrugada, amb la faldilla estripada i unes mans tremoloses com una fulla. La Clementina no es pot enfadar amb ella: està segura que si ha agafat les castanyes era perquè tenia gana. I és que en aquella cabanya no s’hi veu res de menjar, a part del sac de castanyes.

I la velleta se la mira. I li fa un somriure. La Clementina guaita les seves sabates. Continuen trencades: li surten tres dits de la sabata dreta i l’esquerra té la sola tan desenganxada que s’obre com una boca de llop. I la Clementina pensa que pensaràs:

– La velleta necessita menjar, jo necessito unes sabates, sembla que tot plegat no tingui solució, però no pot ser: n’hi ha d’haver alguna!

La Clementina sent aquella oloreta de castanyes i se li acut una idea brillant. Sabeu quina? Doncs li proposa a la velleta d’anar totes dues a la ciutat a vendre les castanyes, però no crues, sinó torrades. Segur que amb aquella oloreta tothom en voldrà i, amb el que en treguin, podran comprar menjar i roba per a la velleta i també unes sabates per a la Clementina.

La velleta se la va mirar, sorpresa. Aquesta no se l’esperava! De primer no va dir res, es va estar una bona estona rumiant. Però finalment hi va estar d’acord. I l’endemà, de bon matí, la Clementina va anar a buscar la seva nova amiga, la velleta, que es deia Maria. La noia, preocupada per l’anciana, va carregar el sac amb les castnayes, la llenya i la paella. La senyora Maria va agafar el seu mocador i el seu davantal, i se’n van anar les dues camí avall. La velleta caminava a pas lent, però la Clementina l’esperava i l’ajudava, i cap a mitja tarda ja eren a lloc.

Van arribar a mitja tarda i amb la panxa buida i es van posar de seguida a torrar les castanyes. Van estar de sort, perquè just en aquell moment sortien els nens i les nenes de l’escola i, amb aquella oloreta, totes les famílies van marxar cap a casa amb una paperina de castanyes. Tantes en van comprar, que al cap d’una estona, el sac de la Clementina era ben buit.

La Clementina saltava d’alegria i li deia a la velleta:
– Qué bé, Maria! Ja ho veurà, amb aquests diners tindrà menjar per tot l’hivern, i una

faldilla nova. I jo, unes sabates. Qui sap, potser també podrem comprar una serra nova per al fuster, i bolquers per a la Joana, que ha tingut un bebè.

Però la Clementina, quan es va girar, no va veure per enlloc la senyora Maria. La velleta de cabells blancs s’havia convertit en una bonica fada vestida de molsa i de líquens, amb els cabells llargs i verds com les algues de l’estany. L’encantada li va dir:

– Jo no sóc la Maria sinó l’esperit del bosc. Quan vaig veure que et quedaves totes les castanyes per a tu, et vaig voler donar una lliçó. La Natura no és del primer que passa i s’ho queda tot, sinó de totes les persones, plantes i animals.

La Clementina no sabia com dir-li que li sabia greu, que no hi havia pensat. La fada, però, li devia llegir el pensament, perquè va continuar:

– Tranquil·la, Clementina, ja sé que no volies fer mal a ningú. Tu no ho sabies, però les castanyes donen de menjar a les persones i al milers d’animals i, a més, també són les llavors del castanyer. A més a més, t’he de dir que m’has sorprès. Has trobat una solució que era bona per a totes dues, per a tu i per a la velleta. Així que, per la bona idea, et mereixes comprar-te unes sabates noves i totes les altres coses que vols regalar a les altres persones del poble.

La fada li va regalar també el seu davantal i el seu mocador de cap i només li va posar una condició:

– A dins del davantal hi trobaràs un grapat de castanyes. Torna-les al bosc, perquè els animals puguin menjar i perquè puguin néixer nous castanyers.

La Clementina així ho va fer. Va tornar cap al poble amb les seves sabates noves i un munt de roba, menjar, eines i medicines per als seus amics i veïns. I, abans d’arribar, va deixar, com havia promés, un grapat de castanyes al bosc.

I, com que en aquell poble hi havia molta pobresa i moltes persones que necessitaven unes sabates, menjar o roba, la Clementina tornava cada any a collir castanyes. Sempre recordava de deixar-ne unes quantes escampades pel terra del bosc. I també sempre portava el mocador i el davantal de la senyora Maria, que havia conservat com a record. Quan arribava a la ciutat, tothom la reconeixia i cridaven:

– La Castanyera, la Castanyera!

Més contes per celebrar la castanyada